Per tornar al llistat dels 21 punts, cliqueu aquí.
| 4. Cal introduir mesures correctores per garantir el manteniment de la
diversitat en un marc en què el funcionament del mercat és un poderós
mecanisme d’uniformització. | Tarrés és un pseudònim
Miquel Strubell | Enviat a l’Avui, 17 de maig de 2001 |
En Joan Manuel Serrat va ser el número 13 dels Setze Jutges,
la punta de llança del que coneixem com el moviment de la Nova Cançó
Catalana. La mateixa tria –afortunada- del nom "Setze Jutges" volia
simbolitzar la ratlla de la catalanitat travessada només per pels que
dominen la llengua. El moviment era polític en el sentit profund de la
paraula, era un gest de rebel·lió contra un règim autoritari imposat
per un dolorós episodi bèl·lic, motivat per una ideologia que, vista en
perspectiva, més que centralista era etnicista.
Era polític, en
part perquè senzillament era en català. Amb això n'hi havia prou per
prohibir-ne recitals (recordo haver de tornar a Sant Cristina d'Aro
després de l'anul·lació a darrera hora (sempre era així!) d'un recital
d'en Raimon
a Banyoles, encapçalant una bocinada popular sonada! I també era
polític en part, però només parcialment, per la temàtica i la lletra de
les cançons. El tarannà d’alguns dels components era decisiva en alguns
casos: difícilment la pipa d’en Josep Maria Espinàs hagués pogut
suportar un allunyament gaire pronunciat de les perspicaces i sovint
cíniques lletres d’un Brassens, per exemple. D’altres, com l’enyorat
cantant d’Alcoi, Ovidi Montllor, o l’incombustible Francesc Pi de la Serra, adoptaven una posició més obrerista, crítica de l’estructura classista de la societat industrial. La Maria del Mar Bonet,
malgrat la seva punyent versió del poema d’en Lluís Serrahima "Què
volen aquesta gent?" s’ha centrat en les fonts populars de la seva
Mallorca natal, i l’entorn mediterrani. I tant en Raimon com en Lluís Llach,
després dels primers anys de temàtica políticament molt compromesa, en
què per esquivar l’ull del censor feien anar les metàfores a dojo (la
gallina que ha dit que prou, la muntanya que es fa vella, l’estaca que
entre tots farem caure...) s’anaren decantant per un cançó més
melòdica, amb temes d’amor i –en el cas d’en Raimon- la musicació de
poetes clàssics, començant per Ausiàs Marc: Veles e vents.
Tots
aquest cantants que esmento, i d’altres, han fet una infinitat de
recitals i concerts, però no només als Països Catalans. A la resta e
l’Estat la seva acceptació ha estat en concordança amb la seva
popularitat a casa nostra. La lamentable xiulada que li propinà a
Raimon una part del públic durant la seva solidària actuació en
l’homenatge a l’assassinat regidor del PP Miguel Àngel Blanco l’hem de
considerar com un lapsus celtibèric per part d’un sector del públic
espanyol poc sensible a la diversitat. Ha calgut explicar la lletra i
el context de les seves cançons abans d’interpretar-les davant de
públics forasters. Normal. En els seus discos la lletra de les seves
cançons hi ha figurat sovint acompanyada de traduccions en altres
llengües. En definitiva, han vist món essent totalment fidels a la seva
–la nostra- llengua. I més que la llengua: han estat fidels al poble
que els va catapultar cap a l’èxit.
D’altres a hores d’ara no podrien amagar la seva catalanitat ni que volguessin. En Joan Manuel Serrat,
per exemple, mai no s’ha traduït el nom (i no pas per evitar la
confusió que pot produir el seu nom davant d’un anglès, per a qui
"Joan" és nom de dona!). No ho fet per coherència i per compromís. I
Serrat, tot i començar com a cantant de balades d’amor, adoptà
posicions intransigents davant del règim franquista, insistint sense
èxit que cantaria en català a Eurovisión –guinda que continua coronant
l’obsessiu monolingüisme dels òrgans de l’Estat espanyol, per molt que
diguin que ara no imposen el castellà!- una cançó que resultaria
guanyadora. Pocs anys més tard, trobant-se en la situació de refugiat
polític, durant mesos, a Mèxic, a causa de la reacció virulenta d’un
règim espanyol feixistoide que no podia digerir les declaracions seves
reproduïdes a la premsa mexicana.
Un cop subratllada la seva
catalanitat i compromís amb el moviment antifranquista, veiem també una
diferència molt substancial en la seva trajectòria, respecte de tots
els altres que he esmentat fins ara. Deixant de banda el petit, íntim
homenatge a la seva mare (sobre el pagès aragonès que no volia ser
llaurador) i el seu "La! La! La!" –retirat bruscament del mercat per la
censura, al mateix moment que ho era la versió catalana de la mateixa
cançó- Serrat, sota l’impuls d’un personatge fins ara desconegut,
inverteix una creativitat ingent en un disc, monument difícilment
superable basat en l’obra d’un gran, grandíssim poeta del segle XX,
bandejat per Franco i mort a l’exili com tant d’altres. Però aquí
–estem encara a finals dels anys 60- és on es produeix el punt de
bifurcació, la divergència de línia professional, respecte de les
altres ja primeres figures de la Nova Cançó: no tria un Carles Riba, un J V Foix, una Rosa Leveroni, un Salvat Papasseit,
sinó que amb el seu disc llança a una fama popular tan merescuda, com
escatimada fins aleshores, un gran escriptor en llengua castellana:
Antonio Machado. Aquella mà guiadora –aleshores anònima, i que ara
sabem que existeix, sota el pseudònim de "Tarrés"- potser el va
enganyar, insistint que el disc aniria a l’exportació i que no
afectaria la seva imatge a casa. Però a partir d’aquell moment els seus
discos en castellà no només es comercialitzen i promocionen a Catalunya
com si aquí no hagués cantat en altra llengua, sinó que en Tarrés fa
que Serrat hi faci concerts i recitals presentant cada nou disc en
castellà. El pobre home veu que la seva imaginació i creativitat va
essent cada cop més xuclat només cap al mercat espanyol: si una creació
cultural pertany al poble a qui va destinat, podem dir que la cultura
espanyola s’apodera de l’obra del nostre Serrat. Sembla gairebé un
miracle comprovar que encara puguis anar fent discos en català, al
mateix ritme que els discos en castellà: te’n felicito de tot cor!
El
poder seductor d’en Tarrés no sé si el sabria resistir jo, si fos un
cantant amb ni la quarta part del talent de Joan Manuel Serrat. No sé
si seria capaç de fer intents de contraatac –per dir-ho d’alguna
manera- com el disc en doble edició lingüística (ben bé com si fos El Periódico de Catalunya!)
Serrat Narrador. En Tarrés sedueix fent plantejaments que, d’un en un,
no semblen comprometre, però que vistos en conjunt, poden fer que més
d’un parli de prostitució cultural. Rebutjo aquell corrent que el
titllaria de traïdor, paraula que també vàrem llegir quan en Figo va
signar un precontracte amb un candidat a president del Real Madrid que,
contra pronòstic, va guanyar les corresponents eleccions.
Perquè
el que ofereix Tarrés, no són paraules, ni una cara bonica (em queda el
dubte de si és en Tarrés qui fa de perruquer a la portada del disc que
motiva aquest escrit), sinó talons. Tarrés sap buscar –i trobar- el
mercat, prescindint de les preferències i sentiments íntims dels
cantants consolidats. Molts han fet cas omís de les seves temptadores
ofertes, condicionades només al fet de cantar en castellà. Alguns, com
la Trinca,
varen ser seduïts, i van doblar aquell disc, només un, amb què fins i
tot les ràdios de Catalunya ens varen bombardejar les oïdes amb una
insistència enutjosa que ens fa veure, molts anys més tard, com els
tentacles d’en Tarrés han tocat totes les ressorts de les indústries
audiovisuals i de la comunicació.
En Tarrés es fica en tot, en
efecte. Tinc la sospita que en sortir un cantant català novell que deia
que volia ser torero, en Tarrés amb això en va tenir prou per fer mans
i mànigues perquè cantés en castellà. No sé si fa les mateixes promeses
a tothom, ni si de fet intenta de seduir-los tots: d’en Sisa queda
clar, fins al punt de fer-lo canviar de nom -durant anys- ben bé com si
renegués dels seus orígens i d’aquells que l'havien llançat a la fama.
El
que prova de fer en Tarrés és llançar-los ell mateix a la fama,
eliminant de la fitxa aquells elements que puguin perjudicar (a parer
seu) una carrera artística en el mercat que li interessa: el que no
respecta la diversitat cultural. Només així s’explicarien els bords
camuflatges de gent amb nom ben català: queda molt més bé, pel que es
veu, "Sergio Dalma". Hem de reconèixer que l’home té un punt de morbo:
el darrer parlant de la llengua dàlmata va morir fa més de cent anys!
El
més lamentable de tota aquesta trajectòria obsessiva d’en Tarrés, que a
canvi de prometre més ingressos veta l’exportació de cançó en català i
atrau la creativitat d’aquests artistes -que altrament contribuiria a
enfortir i enriquir la cultura catalana- cap a la cultura en espanyol,
amb la qual inunda després els Països Catalans talment com si fossin
aquelles daurades estepes de la meseta peninsular; el més lamentable,
deia, és que això que fa en Tarrés li surti del seu més profund tret de
catalanitat: la pela és la pela, qui paga mana, i l’últim que tanqui la
porta!
Miquel Strubell i Trueta
Professor de la Universitat Oberta de Catalunya
i director d'activitats de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.