Per tornar al llistat dels 21 punts, clica aquí.

Enguany, com ja és habitual darrerament, s'ha celebrat l'onze de setembre a la nostra ciutat mitjançant un senzill acte a la plaça de la Vila, en el qual han participat gairebé una seixantena d'entitats. L'àmplia participació del teixit associatiu colomenc en aquesta diada n'és un dels aspectes més remarcables. És un bon símptoma de l'arrelament que, poc a poc, va tenint el sentiment de comunitat entre els nostres ciutadans i ciutadanes.

La manera en què es va produir el creixement de la ciutat hagués pogut conduir fàcilment al desenvolupament d'una consciència comunitària diferenciada de la del conjunt de la societat catalana. Només cal recordar que l'any 1975, a Santa Coloma, només hi havia un 11% de persones que declaraven que la seva llengua era el català i que el contacte de la majoria de la població amb la cultura catalana era molt reduït.

Però el desig d'integració, sense renegar, però, de les seves arrels, el creixement d'un sentiment d'identificació colomenc força accentuat, i la millora de les condicions de vida han facilitat que, a poc a poc, s'anés forjant en la majoria de l'associacionisme colomenc una progressiva identificació amb el sentiment de catalanitat. Un desig, en definitiva, de sentir-se part de la comunitat catalana.

Hom dirà que potser exagero. Que, al cap i a la fi, participar un dia a l'any en un homenatge a la senyera a la plaça del poble (perquè Santa Coloma és, en bona part, un poble gran), i para de comptar, no indica gaire cosa respecte a la seva catalanitat. Que, al cap i a la fi, l'important és que la gent parli l'idioma nacional, cridi "Som una nació"i que tot el que no sigui això són actes folclòrics i poc significatius. No sóc d'aquest parer. Certament, és important que la gent cada cop usi més el català, que augmenti el nombre de ciutadans que es consideren catalans i prou (jo en sóc un, per exemple), etc. Però més important que tot això és el desenvolupament d'un sentiment compartit de comunitat. Especialment, un desig de compartir, junts, el futur.

Darrerament, tant des del nacionalisme moderat com des del socialisme catalanista, s'ha insistit en la necessitat de considerar aquest sentiment comunitari com un dels fonaments més importants per desenvolupar el catalanisme del proper segle. Jo, que no sóc ni moderat ni socialista, també comparteixo aquesta idea. Principalment per una qüestió de realisme polític. Cal tenir en compte que pràcticament el 50% de la població de Catalunya no considera que la seva llengua primera sigui el català. D'altra banda, compartir el passat és més difícil quan molta gent té les seves arrels en altres contrades. És molt més fàcil voler compartir, junts, el futur.

Tanmateix, aquesta mena de comunitarisme catalanista pot tenir un problema. Menystenir la necessitat de continuar mantenint el desig de redreçament de la llengua catalana. El català, tot i que ha avançat, encara es troba en una situació molt desequilibrada respecte al castellà, a Catalunya. Fins i tot, des del punt de vista del reforçament d'un sentiment de comunitat compartida, és important, fins i tot diria que imprescindible, que s'avanci més en el coneixement i en l'ús del català, especialment en ciutats com Santa Coloma de Gramenet.

No es tracta de demanar a la gent, peti qui peti, que digui que el seu idioma principal és el català. Això és una qüestió molt personal i privada. Però sí que es tracta de posar les condicions necessàries perquè tothom pugui aprendre el català, i perquè, un cop après, tothom tingui les condicions per usar-lo. Es tracta que tothom tingui possibilitats de contacte, tant actiu com passiu, amb aquesta llengua.

I precisament , per facilitar aquesta possibilitat d'ús, caldria que les persones que consideren que la seva llengua és el català, que jo anomeno catalanolingües, l'utilitzessin quotidianament. Arreu. Que no es produís aquest fet tan estès de "passar-se al castellà". Parlem en català, encara que l'altra persona no en sigui, o ens pensem que no ho és, de catalanolingüe. Aquesta mena de patriotisme lingüístic, a més d'augmentar molt significativament l'índex d'ús del català (que a Santa Coloma només és d'un escàs quinze o vint per cent), afavoriria que molta gent que ha après el català a l'escola o als cursos de català per a adults, el pugués practicar. Molts ja ens ho exigeixen implícitament quan, en contestar una enquesta sociolingüística on se'ls demanava perquè no parlaven el català, deien que no tenien amb qui parlar-lo. Som, sovint, catalanolingües clandestins. Per això s'escau l'interrogant de l'encapçalament.

Canviem, doncs, d'hàbits lingüístics. Parlem en català arreu. I "passem-nos al castellà", per deferència i bona educació (ara sí), només quan la persona amb qui parlem no ens entengui. Potser així, d'aquí a uns anys podríem treure l'interrogant i escriure, ben rotundament: Catalanolingües colomencs.

Albert Fabà