Per tornar al llistat dels 21 punts, clica aquí.

La comunicació en una bona llengua o de qualitat forma part del bon servei o de qualitat que una empresa ha d’oferir a la seva clientela. Quin parlant, d’una llengua qualsevol, no subscriuria aquesta afirmació? Però una frase tan senzilla amaga moltes qüestions, molt importants, que podem plantejar amb una mera ullada a les entrades bo, llengua, qualitat i servei del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Les que ens interessen aquí són les següents:

«bo [...] Que reporta utilitat, satisfacció [...] || Adequat a un fi assenyalat o proposat, que satisfà el seu objecte. || [...] que posseeix en alt grau les qualitats desitjades.»

«llengua [...] Sistema de signes orals, reflectit sovint en un codi escrit, que serveix bàsicament per a la comunicació.»

«qualitat [...] Conjunt de propietats que constitueixen la manera d’ésser d’una persona o d’una cosa [...] || Superioritat en el seu gènere.»

«servei [...] conjunt de treballs, d’operacions, etc., que serveixen a un ús determinat.»

Què és una llengua?

La definició del diccionari no demana, a priori, gaires comentaris. Tothom sap que les llengües es parlen i que, en general, s’escriuen. Ara, aquests dos usos, en societats complexes com les que tenen el català com a llengua pròpia, presenten en conjunt una diversitat bastant important.

Si pensem per un moment en la tipologia de comunicacions orals i escrites que es donen en un sol dia en aquestes menes de societats, de seguida ens adonarem que a la població li cal dominar una gran varietat de modalitats lingüístiques: des del murmuri per despertar dolçament les criatures al matí per anar a l’escola fins a la redacció d’un informe a la feina, per exemple. Per tant, una llengua adequada per a una comunitat lingüística que ha de poder satisfer una amplíssima gamma de necessitats comunicatives necessita una llengua amb una gran diversitat de registres orals i escrits.

Entre aquests registres tan diversos, els característics d’una societat complexa com les que tenen el català com a llengua pròpia són els registres formals: disposar d’una llengua que permeti amb seguretat poder sol·licitar un crèdit a un banc o fer una intervenció en un judici, per exemple. Aquests registres formals demanen que hi hagi hagut una feina de codificació de la llengua —ortografia, gramàtica, diccionari, model de pronúncia— i un aprenentatge per la població.

«Que serveix bàsicament per a la comunicació.» Això diu la segona part de la definició de llengua del diccionari. Fixem-nos que si diu bàsicament vol dir que una llengua que la sociolingüística anomena completa pot satisfer altres necessitats dels parlants. Entre aquestes altres necessitats, s’han descobert les següents.

Una llengua completa disposa del que s’anomena una modalitat estàndard, que acompleix en primer lloc una funció referencial. Hi ha una gramàtica i un diccionari —però també un model formal prou difós—, que permeten a la població saber què és correcte i als creadors conèixer els recursos creatius que té la llengua.

Aquesta modalitat estàndard té prestigi entre la població, de manera que els parlants aspiren a saber utilitzar-la.

Els parlants que aconsegueixen aquest domini adquireixen seguretat en ells mateixos i es veuen capacitats no només per reproduir els models establerts, sinó per jugar amb la llengua segons les seves necessitats expressives.

La modalitat codificada de la llengua ha de ser tan fàcil d’aprendre com sigui possible: l’ideal és que la població estigui capacitada lingüísticament al màxim amb un esforç raonable.

La modalitat estàndard fa una funció de selecció social: professions com la de mestre o de periodista només poden ser exercides per persones qualificades per fer servir els recursos expressius que aquestes ocupacions exigeixen, que són els dels registres més formals.

Una altra necessitat que una llengua completa satisfà és l’anomenada participativa: permet a la població, activament o passivament, de participar en els avenços del coneixement i de la ciència en general. És una llengua en la qual es pot, per exemple, elaborar una tesi sobre física quàntica o un documental sobre el genoma humà.

Aquesta mena de llengua acompleix també una funció identificativa: la població s’identifica sense dificultats amb la llengua que llegeix i sent a cada pas en la seva vida quotidiana.

Des d’un punt de vista estrictament col·lectiu, la modalitat estàndard satisfà la necessitat de cohesió social de la comunitat lingüística, ja que tots els parlants comparteixen uns mateixos judicis de valor sobre les diferents formes lingüístiques. I, paral·lelament, aquesta modalitat satisfà la necessitat d’independència lingüística: la població percep que la seva llengua és una llengua com les altres —li permet fer tot el que comunicativament necessita— però diferent de les altres —vehicula una visió pròpia del món, denomina d’una manera exclusiva la realitat, etc.


Què és un servei?

De la definició acadèmica del mot servei, només ens interessa comentar el fragment «ús determinat», ja que de seguida ens vénen al cap, si més no, dues preguntes: determinat per qui?, determinat per a qui?

No cal dir que en l’àmbit comercial el primer qui és l’empresa i el segon, la clientela. I no cal dir que l’exigència del segon qui determina la qualitat de la feina del primer qui.


Què vol dir que una cosa és bona?

En la definició de bo, també ens apareix de seguida aquest qui: utilitat i satisfacció per a qui?, fi assenyalat o proposat per qui?, qualitats desitjades per qui?

És a dir, l’adjectiu bo, clarament avaluador, no remet a un judici universal objectiu, sinó que compromet a explicitar des de quin punt de vista, a partir de quins criteris, una cosa és bona o dolenta.


Què és la qualitat?

En la definició del mot qualitat, la primera accepció («propietats que constitueixen la manera d’ésser d’una cosa») ens situa en una visió segons la qual les coses són el que són perquè compleixen un conjunt de característiques. En la mesura que no en compleixen alguna són una altra cosa.

La segona accepció («superioritat en el seu gènere») ens situa en una visió avaluadora: en el conjunt de les mateixes coses, n’hi ha que són les "millors".


En què consisteix, doncs, la bona llengua o la llengua de qualitat?

Comentades les quatre definicions, ara ens podem plantejar què és una bona llengua o una llengua de qualitat.

Si aquestes etiquetes no repugnen al nostre sentit lingüístic, això vol dir que una llengua és una cosa que es pot avaluar. Com que més amunt hem enumerat les propietats i les funcions que la sociolingüística atribueix a una llengua completa, hi podem recórrer per avaluar la llengua.

Per tant, des del punt de vista sociolingüístic, una llengua de qualitat és la que disposa d’una varietat referencial, que permet expressar-se amb adequació a la situació comunicativa, que té prestigi, que ofereix seguretat, que és relativament fàcil d’aprendre, que fa una funció de selecció social, que permet participar en els avenços del coneixement, que identifica la població, que facilita la cohesió social i afavoreix el sentiment d’independència lingüística.

I si reprenem les preguntes que ens sorgien en parlar de l’adjectiu bo, hem de contestar la pregunta de per a qui seria una llengua de qualitat l’objecte social que acabem de descriure en el paràgraf anterior.

Sigui’ns permès un manlleu terminològic a la gramàtica generativa, amb una lleu adaptació als nostres interessos: el terme «parlant-oient normalitzadorament ideal». Aquesta persona prototípica seria un parlant que coneixeria molt bé la llengua i la faria servir correctament i adequadament a cada situació comunicativa. Amb aquest coneixement se sentiria segur i sanament orgullós del català, acceptaria que cal dominar certs registres formals o especialitzats de la llengua per exercir determinades professions, estaria capacitat per accedir a qualsevol camp del saber en català i s’identificaria amb el model de llengua difós socialment, llengua que, a més, el faria sentir membre d’una comunitat lingüística diferent de les altres.


Bona llengua, bon servei

De què depèn la qualitat de servei d’una empresa, d’una entitat o d’una institució? De les exigències del consumidor. Si aquest consumidor fos el nostre parlant normalitzadorament ideal, què exigiria com a bon servei o servei de qualitat? Evidentment, abans que res, que el producte que l’empresa, l’entitat o la institució ofereix satisfaci les seves necessitats com a client a un preu raonable.

Però, al mateix temps, no podria deixar de concebre com un element fonamental d’aquesta qualitat de servei, en primer lloc, ser atès oralment i per escrit en la llengua pròpia del territori i, en segon lloc, en una llengua de qualitat. El nostre parlant ideal, segur d’ell mateix com a parlant i dels seus drets lingüístics, no admetria no rebre qualsevol comunicació oral o escrita que no fos en la llengua pròpia del territori. I, coneixent a fons la llengua, tant la modalitat normativa com els registres més habituals, exigiria que la llengua usada per l’empresa, l’entitat o la institució fos genuïna, correcta i adequada estilísticament; és a dir: exigiria una bona llengua.


Bona llengua, bon servei als Països Catalans del segle XXI

Però algú ha vist mai aquest parlant normalitzadorament ideal? La resposta, evidentment, és que no. I hi ha una dita que fa en castellà: «Lo perfecto es enemigo de lo bueno». D’entrada perquè la consciència de la impossibilitat d’assolir la perfecció pot portar a no aspirar ni tan sols a la bonesa.

No cal haver estudiat gaire sociolingüística per adonar-se que la majoria de la població dels Països Catalans s’allunya, més o menys, del nostre immaculat parlant normalitzadorament ideal.

Però tampoc no cal haver reflexionat gaire per veure que aquesta situació no és fatalment així per sempre. En la mesura que la població catalanoparlant sigui capaç d’anar-se acostant a aquella idealitat, la presència social del bon català o català de qualitat serà més gran. D’una banda, perquè les mateixes empreses, entitats i institucions —moltes creades o dirigides per catalanoparlants— participaran d’aquest objectiu; de l’altra, perquè la clientela catalanoparlant reclamaria ser atesa en català i en un català de qualitat.

I, finalment, tampoc no cal ser expert en promoció de llengües per tenir clar que l’acostament de la població al parlant normalitzadorament ideal ha de ser en bona part fruit d’una política oficial decidida que garanteixi l’atenció en un català de qualitat a la població catalanoparlant.

Per tant: si volem estar lingüísticament ben servits... exigim que el llit lingüístic estigui ben fet!

Joan Costa Carreras
Llicenciat en Filologia Catalana