Per tornar al llistat dels 21 punts, clica aquí.

Podem imposar el català a la població no catalanoparlant?

Certs sectors polítics, intel·lectuals i acadèmics dels Països Catalans han reivindicat darrerament el dret dels no-catalanoparlants al desconeixement del català. Hi tenen dret, a aquest desconeixement? La resposta no pot ser altra que, efectivament, el dret al desconeixement del català és un dret, moral, però no és un dret legalment reconegut; i si ho fos, vulneraria el dret, moral i legal, de la població catalanoparlant a viure en català als Països Catalans.

Si aquest dret fos reconegut legalment, què passaria? Com que les lleis poden canviar, podria passar que aquest dret al desconeixement del català fos algun dia reconegut. Això, com explicarem tot seguit, acceleraria la desaparició del català.


El desconeixement del català per la població no catalanoparlant, un dret no reconegut

Cal apressar-se a dir que, òbviament, l’afirmació del titolet és vertadera només per a les regions del domini lingüístic català en les quals hi ha alguna legislació de protecció i promoció del català: el Principat d’Andorra, les Illes Balears, el Principat de Catalunya i el País Valencià. Per tant, tota l’argumentació d’aquest escrit s’aplica a aquestes regions, en el territori de les quals és on els sectors polítics, intel·lectuals i acadèmics esmentats abans reclamen el dret a la ignorància del català. (En els altres territoris —la Catalunya del Nord, l’Alguer i la Franja de Ponent— aquest dret ja està reconegut i promogut adequadament.)

És sabut que la Constitució espanyola proclama la necessitat de protegir especialment totes les llengües espanyoles i que la legislació de les quatre regions esmentades estableix, amb més o menys rotunditat i sobretot en el sector públic, l’obligatorietat del català. Per tant, el dret al desconeixement del català no és reconegut, almenys si es vol exercir una activitat professional en l’administració pública d’aquestes quatre regions.


El desconeixement del català per la població no catalanoparlant, un fre al dret a viure en català

Ja hem dit que, en termes morals, en un terreny abstracte, la llibertat de no aprendre i no usar el català és un dret legítim. Paral·lelament, en virtut d’aquesta defensa dels drets individuals, els promotors d’aquest dret i d’aquesta llibertat haurien d’estar disposats —no ho han dit; i si van votar a favor de la Constitució espanyola van acceptar que es negués— a fer seu el dret dels catalanoparlants al desconeixement de l’espanyol.

Si baixem al terreny polític i social —el de l’organització de la societat—, és sabut que la legislació ha de procurar conjugar els interessos i els drets legítims de cada ciutadà amb els dels seus veïns: ha d’establir, per exemple, si preval al meu dret a escoltar música molt alta o el dret del meu veí a estar tranquil. És a dir: els drets individuals tenen com a límit els dels altres individus, els dels grups socials —el dret a ser racista, per exemple, queda supeditat al dret de les ètnies a viure sense discriminació— i els de la col·lectivitat — per exemple, el dret a saltar-se un semàfor en vermell queda supeditat al dret a la seguretat viària de la població.

Com que cap dels sectors diguem-ne lingüísticament liberals no nega el dret dels catalanoparlants a viure en català, és lícit preguntar-se si aquest dret es veuria conculcat pel dret al desconeixement del català. La resposta, evident, és que sí.

Però què vol dir viure en català? La sociolingüística ha descobert que la competència en una llengua es concreta en quatre habilitats: dues de passives, la comprensió oral i la comprensió lectora, i dues d’actives, l’expressió oral i l’expressió escrita. En termes clàssics: entendre, llegir, parlar i escriure. Doncs bé: viure en català vol dir que una persona catalanoparlant pugui escoltar i llegir qualsevol missatge en català, i parlar i escriure en qualsevol situació en català. Pel que fa, doncs, a les dues primeres habilitats lingüístiques, voldria dir que un catalanoparlant hauria de tenir accés a qualsevol missatge oral o escrit en català; això no passa: només cal pensar en la situació del cinema o de la premsa. Pel que fa a l’expressió, malgrat que no hi ha cap prohibició, en àmbits com la justícia certs factors ambientals i pragmàtics comporten que els catalanoparlants s’expressin en espanyol.


El desconeixement del català per la població no catalanoparlant, un cop d’accelerador per a la desaparició del català

Aquesta és la situació actual a les quatre regions del domini lingüístic amb legislació favorable al català i amb una certa obligatorietat d’usar el català. Què passaria si es reconegués legalment el dret al desconeixement del català? Com que, a priori, es pot plantejar un desconeixement absolut o un desconeixement només d’una o de diverses habilitats lingüístiques, podem analitzar la possible situació segons quina habilitat lingüística fos la desconeguda.

Si es reconegués el dret a desconèixer totalment el català, la situació seria clara: una persona podria exigir, tant a l’Administració pública com als particulars —els seus amics, però també als comerciants i als serveis—, que se li adrecessin oralment i per escrit en espanyol. Amb la qual cosa, ja es retallaria el dret dels catalanoparlants a expressar-se en català. Però, a més, aquesta persona es podria negar a expressar-se en català —tot i treballar en un ajuntament, per exemple—, amb la qual cosa, a més de privar de l’ús de la llengua catalana als ciutadans, els obligaria a ser atesos en espanyol.

Si es reconegués només el dret a no escriure el català, la població catalanoparlant no rebria mai un missatge escrit d’aquesta persona en català.

Si es reconegués només el dret a no parlar català, la població catalanoparlant no seria mai atesa en la seva llengua per un no-catalanoparlant, ni als ajuntaments, ni al mercat, ni en un parc d’atraccions, posem per cas.

Si es reconegués només el dret a no saber llegir el català, l’efecte sobre la població catalanoparlant seria que no podrien adreçar-se-li per escrit en català —insistim: tot i treballar fins i tot a l’Administració.

Si es reconegués només el dret a no entendre el català, d’entrada ja no caldria reconèixer les altres exempcions, ja que si algú no entén una llengua, ni la sap llegir ni parlar ni escriure: un botiguer, posem per cas, es podria negar a atendre un client pel fet de parlar en català al·legant, amb tot el suport legal, que no l’entenia i no li calia entendre’l.

Per tant, el desconeixement del català per la població no catalanoparlant impediria, totalment o parcialment segons els casos, d’una banda, que la població catalanoparlant pogués escoltar i llegir en català tots els missatges que un ciutadà d’un estat democràtic i modern pot sentir en la seva llengua; de l’altra, impediria que la població catalanoparlant parlés o escrivís en català en tots les situacions comunicatives pròpies de la vida social moderna.

Però, malgrat això —algú pot dir—, el català es mantindria en les interaccions entre catalanoparlants. Sí... sempre que els catalanoparlants tinguessin algun tret físic o algun senyal distintiu que els identifiquessin. (L’al·lusió a aquesta possibilitat espero que hagi fet esgarrifar el lector pels records llunyans i recentíssims de la situació de persecució que denotarien aquests trets o senyals.)

D’entrada, doncs, no és necessàriament cert que el català es mantindria no prohibint-lo en les interaccions entre catalanoparlants: encara ara la norma d’ús de la majoria de catalanoparlants és adreçar-se en espanyol a una persona desconeguda. Si entrem en les raons d’aquest comportament —cosa que als liberals lingüístics no acostuma a interessar-los—, de seguida ens adonem que l’espanyol està associat a la manca de conflicte: si demano l’hora a un desconegut en espanyol, tothom em contestarà; si la hi demano en català, potser hauré de repetir la pregunta.

I aquí entrem en un terreny fonamental per entendre la regressió o l’expansió d’una llengua: les actituds. Si la situació prototípica de demanar l’hora pel carrer il·lustra la desconfiança actual i fins i tot el neguit a l’hora de fer servir el català, el reconeixement del dret a desconèixer el català, augmentaria aquesta actitud: no només el catalanoparlant no sabria si el desconegut és catalanoparlant o no, sinó que a sobre podria viure la desagradable —siguem suaus— experiència que l’altra persona li recordés o li manifestés que, emparada per la llei, li hauria de parlar en espanyol.

El coneixement pels catalanoparlants del reconeixement legal a desconèixer el català i la incertesa en moltes situacions lingüístiques de la identitat lingüística del destinatari, no només reduiria el nombre de missatges en català, sinó que reforçaria unes quantes percepcions dels catalanoparlants sobre el català i l’espanyol.

El català seria, encara més, una llengua poc fiable com a instrument de relació amb desconeguts; l’espanyol guanyaria progressivament aquesta condició.

El català seria, encara més, una llengua potencialment conflictiva com a instrument de relació amb desconeguts; l’espanyol seria cada vegada menys conflictiu.

En una situació com l’actual, amb l’arribada de persones no catalanoparlants de fora de l’Estat espanyol, el dret a desconèixer el català empitjoraria les coses. Els catalanoparlants percebrien que, si ja amb els no-catalanoparlants "de sempre" la situació és la que hem descrit, en la relació amb no-catalanoparlants nouvinguts, no sols és absurd parlar-hi en català, sinó que, donada la seva situació social, la qüestió de la llengua quedaria en un segon pla. La composició sociolingüística de la societat ja no seria dual —catalanoparlants i castellanoparlants—, sinó triangular, amb un sector de població heterogènia lingüísticament. No cal haver estudiat gaire sociolingüística per pronosticar que, amb tot el que hem explicat, la llengua que funcionaria com a cohesionadora d’aquest conjunt heterogeni seria... l’espanyol. I, això a més, per raons de solidaritat i d’integració social.

On portaria tot plegat? El reconeixement del dret a desconèixer el català podria portar a una situació amb tres grups sociolingüístics: un grup —d’una importància demogràfica que no podem predir, no cal dir-ho— monolingüe espanyol, un grup bilingüe català-espanyol i —siguem optimistes— uns grups trilingües que parlarien la seva llengua, el català i l’espanyol —en el qual, fruit del que hem dit, no costa gaire de veure el paper subordinat que el català hi ocuparia. No cal ser endeví per preveure una tendència del segon grup a reduir-se demogràficament en benefici del primer per les actituds, previsibles, que aniria adquirint sobre el català.

És a dir: previsiblement, el nombre de catalanoparlants seria minoritari i, previsiblement, cada vegada faria servir menys i en menys ocasions la llengua.

I en una situació en què es percep que l’ús d’una llengua en el seu territori és obligatori només quan els seus parlants no en coneixen d’altra, la reacció lògica d’alguns catalanoparlants seria la de promoure el monolingüisme català, reacció que comportaria inevitablement l’agudització del conflicte lingüístic, conflicte que els monolingüistes espanyols estratègicament s’apressen sempre a negar.


El coneixement i l’ús del català per la població no catalanoparlant, base de la convivència lingüística igualitària

El desconeixement del català és certament un dret moral per a un ciutadà o ciutadana dels Països Catalans. Però ho és com ho seria el dret a desconèixer les normes i els senyals de trànsit, el dret a manifestar opinions racistes o el dret a molestar els veïns: un dret el reconeixement del qual en vulneraria un altre d’irrenunciable per a un individu, per a un grup social o per a la societat en conjunt. Reconèixer legalment el dret a desconèixer el català en la vida social als Països Catalans vulneraria el dret a viure en català de la població catalanoparlant.

Actualment, el coneixement i l’ús del català és una obligació legal en determinats àmbits i situacions.

Però, a més de l’obligació legal en determinades situacions comunicatives i àmbits socials, l’aprenentatge i l’ús habitual del català per la població no catalanoparlant haurien de ser entesos com el fonament d’una convivència sense discriminació lingüística, com un compromís ciutadà d’acceptar la llengua pròpia del territori i de compartir amb la població catalanoparlant el fet de viure en català. Com un acte, en definitiva, de solidaritat amb els parlants d’una llengua que no té assegurada la pervivència en el seu territori històric.


Joan Costa Carreras
Llicenciat en Filologia Catalana