Aquest article ha estat publicat als números 232 i 233, d'octubre i novembre de 2007, de la Revista de Catalunya
0. Introducció
D’uns quants anys ençà el discurs lingüístic del nacionalisme espanyol en relació amb la llengua catalana s’ha anat descarant, després d’un temps en què s’havia mantingut en un segon pla i només de tant en tant es mostrava amb tota la seva virulència conceptual i mediàtica. Recordem, per exemple, la famosa portada d’ABC del 12-9-1993 contra l’ensenyament en català (“Igual que Franco, pero al revés”, amb una foto a tota pàgina del president Pujol). En tot cas, ara ja és prou clar que la relativa prudència de l’espanyolisme lingüístic durant aquells anys (potser deguda a la proximitat del franquisme) ja s’ha acabat. De cada vegada més, i ja fa temps que dura, l’espanyolisme ens ensenya les ungles. Ho fa “sense complexos”, per usar una expressió que sovint fan servir els seus partidaris. I ens esgarrapa amb les urpes institucionals (des del Defensor del Pueblo fins al Govern de l’Estat, des del Consejo General del Poder Judicial fins al Tribunal Constitucional), però també amb les urpes ideològiques, és a dir, amb la fabricació i la difusió d’un discurs nacionalista espanyol, amb especial atenció als aspectes lingüístics, que en aquest article anomenarem, senzillament, espanyolisme lingüístic.
Què és l’espanyolisme lingüístic? Es tracta d’un discurs frontalment contrari a l’autonomia de Catalunya i que, en particular, s’oposa virulentament a la normalització de l’ús del català. No és un discurs nou, és el discurs de sempre del nacionalisme espanyol, amb tots els seus tòpics, malgrat que ara sol anar embolcallat amb una retòrica feta de conceptes vagament “progressistes” o “liberals”. L’espanyolisme lingüístic és compartit pel Partit Popular i per amplis sectors de l’opinió publicada espanyola més ultraespanyolista que depassen de bon tros l’àmbit d’aquest partit. D’acord amb això, ha rebut i rep un ampli suport de la COPE, Onda Cero, El Mundo, La Razón, ABC, i també força complicitats en sectors i mitjans espanyols que es reclamen d’esquerres, com El País, i en altres mitjans.
El més remarcable de l’espanyolisme lingüístic no són les mitges veritats i les mentides senceres que el farceixen, sinó els aspectes fonamentals que passa per alt. Efectivament: els seus missatges combinen grans dosis de populisme, demagògia o, senzillament, falsedats en les invectives contra la política democràtica catalana, sobretot pel que fa a la qüestió lingüística, amb silencis clamorosos respecte de les condicions discriminatòries per al català que imposa el marc juridicopolític espanyol.
Tot plegat, s’emmarca en una ideologia lingüística que un article de José del Valle (2005) sintetitza així: “[...] se presenta el español como símbolo de la concordia, de la democracia, del progreso económico, como instrumento al servicio de la post-nación, de una comunidad internacional pan-hispànica que deja reducidas al atavismo y al particularismo al catalán, gallego y euskera.” I l’espanyol és tot això d’una manera espontània, com un fruit de la naturalesa de les coses: “Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano: fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes” (Joan Carles I de Borbó, cerimònia de lliurament del Premio Cervantes, 23 de abril de 2001). Vet aquí que la naturalesa ha substituït la història, per dir-ho en paraules de l’antropòloga nord-americana Kathryne Woolard (2007). Aquest és avui el discurs de la ideologia lingüística predominant a Espanya, que es refereix al castellà (sempre anomenat español per aquests sectors) com a “idioma plurinacional y multiétnico”, “lugar de encuentro”, “lengua postnacional”, “lengua común”, la llengua de tothom i de ningú, la llengua de l’anonimat, la llengua d’enlloc (enfront de les llengües “identitàries”, “pròpies”), etc. Com correspon a una ideologia hegemònica, els seus altaveus són sovint insignes personatges que parlen des d’elevades posicions, com ara un president i destacats membres de la Real Academia Española de la Lengua, un president del Govern espanyol, un rei Borbó...
En el debat públic per la legitimació de la política lingüística, tot això pot desorientar o deixar momentàniament sense arguments els qui, sense haver-hi reflexionat gaire a fons, estan a favor de la normalització lingüística del català perquè hi veuen un procés perfectament legítim que, a més, èticament té un plus de valor a favor seu en la mesura que es proposa uns objectius de recuperació de l’ús de la llengua catalana que són justos i raonables, i ho fa per uns procediments plenament democràtics.
Aquest text no és un treball d’investigació sobre els antecedents de la revifada i la virulència actual de l’espanyolisme lingüístic, ni sobre la trajectòria dels seus intel•lectuals i propagandistes més notoris. El que em proposo és facilitar elements argumentals que permetin deixar en evidència aquest discurs, que, com veurem, es fonamenta en un principi de desigualtat entre ciutadans de l’Estat espanyol per raó de llengua. De la relació entre llengua i territori i de certs aspectes de l’ensenyament ja n’havia tractat en un anterior article en aquesta mateixa publicació (vegeu-ne els números 145 i 146). Sobre l’esmentat principi de desigualtat, discriminatori contra el català, l’espanyolisme lingüístic parteix d’una concepció que deixa els parlants d’aquesta llengua en una posició subsidiària i no sostenible en el seu propi país. Ens fixarem en allò que té d’incongruent, contradictori (o senzillament fals) aquest discurs, i també en els seus silencis i prejudicis, que pretenen reforçar un statu quo de baixa qualitat democràtica. Alhora, veurem que l’espanyolisme lingüístic s’emmarca en el nacionalisme espanyol més agressiu, del qual és una manifestació més, a desgrat de reclamar-se gairebé sempre “no nacionalista”.
En la primera part (I, del punt 0 al punt 8) ens fixarem en certs aspectes generals dels arguments de l’espanyolisme lingüístic, i també en els elements retòrics amb què aquests arguments són presentats. En la segona part (II, del punt 9 al punt 11) analitzarem el seu discurs pel que fa a l’ensenyament i a la política lingüística, els dos elements en què focalitzen la màxima atenció, i acabarem amb unes conclusions escrites amb voluntat de ser una síntesi de tot l’article que es pugui llegir i comprendre per si mateixa.
1. Contra (l’autonomia política de) Catalunya
El discurs de l’espanyolisme lingüístic és radicalment contrari a l’autonomia política de Catalunya, és a dir, radicalment centralista espanyol. Qualsevol debat amb els seus valedors ha de partir d’aquest fet i l’ha de deixar al descobert per tal que tothom sàpiga de què parlem i amb qui en parlem: perquè tothom sàpiga a què atenir-se.
L’espanyolisme lingüístic també és radicalment contrari a la normalització de l’ús del català. Evidentment, atacar l’autonomia política de Catalunya és la manera més eficaç d’atacar la llengua catalana. L’objectiu pel que fa a la llengua és minvar-ne la implantació social, de manera que el català tingui el màxim possible de dificultats per a esdevenir llengua general de relació social en el seu propi territori. Per això, l’atac global a l’autonomia de Catalunya es complementa amb una sèrie d’atacs més directament adreçats a la llengua catalana.
Els defensors de l’espanyolisme lingüístic mantenen una actitud molt hostil a l’autonomia política de Catalunya, que voldrien veure reduïda a la mínima expressió, tal com s’ha posat de manifest en els darrers anys arran de l’elaboració del nou Estatut. Vegem una llista (no pas exhaustiva) de punts concrets en què manifesten aquesta actitud contrària a l’autonomia catalana: rebutgen que les competències del Síndic de Greuges puguin comportar cap mena de limitació a les competències del Defensor del Pueblo, que, així, hauria de poder actuar en paral•lel i al marge del Síndic en qualsevol afer català; volen limitar les competències de la Generalitat en matèria de mitjans de comunicació; pretenen “harmonitzar” els continguts educatius a tot l’Estat; consideren (i sovint ho expressen ben explícitament) que va ser un “error” que es tranferissin les competències en ensenyament a la Generalitat de Catalunya; reclamen que sigui l’Estat qui determini gairebé íntegrament els continguts de l’ensenyament; quant a la política lingüística, també es mostren contraris al fet que la Generalitat tingui les competències en aquesta matèria, i voldrien limitar-les per mitjà de lleis d’àmbit estatal i d’interpretacions restrictives, etc.; demanen que l’Estat assumeixi o “recuperi” les competències que li han de permetre dissenyar les grans línies d’acció política en serveis bàsics com ara la sanitat, l’educació, la seguretat i la “coordinació” entre els diferents nivells institucionals (és dir, Estat, Generalitat, Administració local); rebutgen qualsevol mena de descentralització del poder judicial, per tímida que sigui. Com es pot veure, es tracta de tot un programa de desmantellament de l’autonomia catalana o, almenys, del contingut real de les competències (ja força malmès per un finançament molt insuficient i fortament condicionat des de Madrid).
Aquest programa contra l’autonomia es justifica o es legitima en el discurs de l’espanyolisme lingüístic per una pretesa necessitat de defensar la “llibertat” i la “igualtat entre els espanyols”. De fet, els sectors que han generat o que propaguen aquest discurs s’han mostrat favorables als recursos d’inconstitucionalitat presentats contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya (EAC) de 2006, o ells mateixos els han presentats (cas del PP i del Defensor del Pueblo). Els motius que esgrimeixen són que l’Estatut no respecta la igualtat entre els espanyols ni les bases del sistema democràtic espanyol. Talment com si l’autonomia política catalana fos un perill per a la qualitat democràtica.
D’acord amb tot això, doncs, pels partidaris de l’espanyolisme lingüístic Catalunya no ha de tenir autonomia política per a decidir gairebé res de rellevant, sobre cap tema: l’àmbit en què s’han de prendre les decisions sobre totes les coses realment rellevants ha de ser l’àmbit espanyol. Entre les coses que l’espanyolisme lingüístic troba rellevants hi ha, evidentment, la política lingüística. Per això estan en contra de l’esperit i de la lletra de l’EAC de 2006; tampoc no accepten la noció del català com a llengua pròpia de Catalunya, que ja establí l’EAC de 1979. En la mesura que el setembre de 2006 el 89% dels diputats del Parlament de Catalunya van expressar clarament la voluntat democràtica de Catalunya d’obtenir una autonomia política molt més àmplia que la que representen tant l’EAC de 1979 com el de 2006, és pot dir que mantenen una posició política que va contra Catalunya.
Es tracta d’una posició anticatalana molt extremista, en el sentit que no fa excepció ni tan sols en el que podríem anomenar l’excepció lingüística (o cultural) catalana, és a dir, en els temes relacionats amb la llengua catalana i la cultura que s’hi expressa: també en aquests temes l’àmbit de les decisions ha de ser l’àmbit espanyol. Per exemple, una cosa és dir que la planificació, legislació i execució dels temes relacionats amb la sanitat pública, o amb les carreteres, etc., s’han de fer centralitzadament des de Madrid, i una altra de diferent és dir el mateix fins i tot dels temes relacionats amb la llengua catalana i la cultura que s’hi expressa.
2. La quadratura (racionalista i no nacionalista) del cercle
Els partidaris de l’espanyolisme lingüístic es declaren no nacionalistes i alhora constitucionalistes, en el sentit de partidaris de la Constitució espanyola de 1978 (no obstant això, n’hi ha molts que encara la reformarien en un sentit més centralitzador).
Això és una incongruència tremenda: no es pot ser partidari de la Constitució espanyola (CE) i alhora declarar-se no nacionalista. Com es diu en l’única llengua oficial de l’Estat. “Dime de qué presumes y te diré de qué careces”. N’hi ha prou de llegir l’article 3 de la CE per a adonar-se’n: "La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols [...]" (la cursiva és meva; la n majúscula és de la CE). Costa molt imaginar una frase més fonamentalista i essencialista que aquesta, més fora de qualsevol contingència social. Remarquem que el fonament de la CE no és pas una cosa com ara la voluntat sobirana i democràtica dels ciutadans espanyols, sinó la indissoluble unitat de la Nació espanyola! Afegim-hi, encara, que l’article 8 de la CE diu que l’exèrcit té com a missió “[...] defensar la seva [d’Espanya] integritat territorial [...]”. Si això no és nacionalisme, aleshores què és?
I de quina mena és, aquest nacionalisme? Doncs el nacionalisme de la CE imposa el castellà com a única llengua oficial de l’Estat i, per tant, exclou d’aquesta oficialitat “les altres”, que, d’una manera ben significativa, ni tan sols esmenta pel seu nom. Per tant, estableix un tracte radicalment desigualitari entre els ciutadans espanyols per raó de llengua: els que tenen com a llengua pròpia el castellà tenen més drets respecte de llur llengua que els que tenen com a llengua pròpia el català respecte de la seva. D’altra banda, els primers no tenen cap obligació general respecte del català, mentre que els segons tenen el deure general de conèixer el castellà. Això és un fet evident, no pas una opinió.
Segona incongruència flagrant, doncs: pel que fa a la qüestió lingüística, que tanta atenció mereix a l’espanyolisme, no es pot ser partidari de la CE i, alhora, fer proclames sobre la “igualtat entre els espanyols”. Tanmateix, l’espanyolisme lingüístic ho fa sense cap mena de vergonya intel•lectual (“sense complexos”, com solen dir). Per si no fos prou, la lectura de la CE que fan d’aquests sectors de l’espanyolisme és la més desfavorable per al català de totes les possibles.
3. La desigualtat radical com a principi
D’acord amb la reivindicació que els partidaris de l’espanyolisme lingüístic fan de la CE, el seu plantejament general és d’una asimetria total, és un sistema radicalment desigualitari. Pel que fa als drets, aquest sistema comporta que el castellà (i els ciutadans que s’identifiquen amb aquesta llengua) té –i ha de tenir– més drets que el català (i els ciutadans que s’hi identifiquen). Parlen d’”igualtat” de drets a Catalunya (però ni això accepten, com veurem tot seguit) només per reclamar més drets per al castellà; però quan parlen d’”igualtat” de drets en l’àmbit espanyol, que és el seu marc de referència constant i el marc que ens condiciona totalment, és per, d’una manera excloent, exigir igualtat de drets només respecte del castellà; mai respecte del català. Pel que fa als deures, el seu concepte d’”igualtat” inclou la idea que, visqui on visqui de l’Estat, un ciutadà espanyol no pot tenir cap deure general respecte de cap altra llengua que no sigui el castellà. Cal, doncs, retreure’ls aquesta trampa dialèctica: quan parlen d’igualtat/desigualtat de drets i deures, de quins drets i deures parlen?, és a dir, de drets i deures de qui, i respecte de quina llengua?; i on, en quin àmbit territorial? Quan parlen de la “igualtat entre espanyols”, sempre l’entenen de manera excloent com a igualtat de drets i deures només respecte del castellà.
I a més, amb la desigualtat total ja establerta i instal•lada en l’àmbit espanyol, llavors no accepten ni tan sols la igualtat limitada a Catalunya i s’oposen a qualsevol mesura que hi tendeixi. N’és una mostra ben eloqüent l’oposició unànime de l’espanyolisme lingüístic al fet que el català i el castellà pugin quedar igualats en l’EAC de 2006 quant al deure general de conèixer-los. En veurem altres exemples flagrants més endavant, en parlar de l’ensenyament (punt 9); en podem trobar molts altres casos, no solament en allò que diuen sinó també en allò que callen (per exemple, qüestionen o s’oposen obertament al requisit de coneixement del català per a treballar al servei de l’Administració catalana, però no esmenten mai l’absència de requisit de coneixement del català en el procés de selecció dels funcionaris de l’administració perifèrica de l’Estat a Catalunya, ni en l’Administració de Justícia, etc.).
4. Una pretesa superioritat moral i democràtica
Ja hem vist les incongruències esmentades al punt 2 i la defensa “desacomplexada” que l’espanyolisme lingüístic fa d’un sistema basat en la desigualtat radical entre els ciutadans espanyols per raó de llengua. No obstant això, els seus partidaris se situen en un pla de superioritat moral, que expressen amb grans mots, amb conceptes que en principi tothom podria subscriure (com ara pensament racionalista, llibertat, drets del ciutadans..., i, “desacomplexadament”!, igualtat), mentre que atribueixen gratuïtament als sectors ¬–molt majoritaris¬– de la societat catalana favorables a la normalització lingüística tota mena de dèficits democràtics, d’intencions discriminatòries, de conculcació de drets de les persones, etc. Cal exigir-los respecte i rebatre’ls-ho en general (la tradició democràtica catalana és, com a mínim, tan fiable com l’espanyola, etc.) i cas per cas (per exemple, en el camp de l’ensenyament). Especialment pel que fa a les qüestions lingüístiques, només un nacionalisme espanyolista malaltís i un oblit deliberat de la història pot alimentar el prejudici que tot allò que ve de Catalunya és sospitós de patir dèficits democràtics, intencions discriminatòries, etc., mentre que tot allò que ve de Madrid té més garanties de ser democràtic, etc.
5. Imposició, discriminació positiva i foment
L’espanyolisme lingüístic està en contra del que els seus partidaris anomenen la ”imposició del català”, però no esmenten mai cap dels casos en què el castellà és imposat legalment o de fet, des de la CE fins a les etiquetes de qualsevol producte, passant per la llengua de l’Administració perifèrica de l’Estat, l’Administració de Justícia, etc.
També es manifesten molt sovint en contra de la “discriminació positiva” a favor del català, però no esmenten mai la discriminació negativa contra el català que, instal•lada en diversos nivells del marc juridicopolític (començant pel de dalt de tot, la CE), condiciona molt negativament la situació de la nostra llengua. Al contrari, de la CE en reivindiquen justament els aspectes més discriminatoris, que encara reforçarien per mitjà d’interpretacions restrictives; de vegades, fins i tot proposen dur aquestes interpretacions a una llei estatal de llengües.
De vegades, com a alternativa a la seva posició contrària a la discriminació positiva cap al català, l’espanyolisme lingüístic s’expressa genèricament a favor de mesures de “foment”; però després, en observar el detall de les seves crítiques i de les seves propostes, veiem que no deixen gens de marge per a aquest foment o, fins i tot, proposen mesures que són, senzillament, mesures de foment... del castellà! en els àmbits en què l’ús del català ha assolit una certa normalitat: s’oposen a les subvencions i a la participació de la Generalitat en mitjans de comunicació privats; reclamen la utilització de les dues llengües oficials per part de les administracions públiques catalanes, tant en l’ús intern i en les relacions entre elles com en les comunicacions institucionals i les comunicacions i notificacions als ciutadans; rebutgen que les subvencions o ajudes a persones o institucions privades es vinculin amb la utilització del català; també rebutgen les quotes lingüístiques en l’exhibició cinematogràfica i en l’emissió dels mitjans de comunicació; reclamen que augmenti l’ús del castellà en els mitjans de radiodifusió i televisió públics d’àmbit català gestionats per la Generalitat i les altres administracions catalanes (o que emetin en règim de concessió d’aquestes administracions) fins que hi hagi un “equilibri” de les dues llengües oficials, etc. En definitiva, volen que el castellà tingui assegurada una quota (sí, una quota) del 50 % a la Corporació Catalana de Radiotelevisió i en tots els mitjans de radiodifusió i televisió per concessió catalans d’àmbit nacional, regional o local; però no diuen res de la presència del català als mitjans públics que depenen de l’Estat espanyol o que emeten per concessió de l’Estat.
6. Persones i territoris
Una altra cosa que els partidaris de l’espanyolisme lingüístic diuen en articles, entrevistes, debats, etc. és allò tòpic que els territoris no parlen ni tenen drets, que els drets els tenen els ciutadans. Etcètera. Òbviament, són les persones, que parlen i tenen drets, no pas els territoris. Però les persones s’organitzen col•lectivament per mitjà d’institucions polítiques de base territorial, tant per la seva legitimació (les escullen els electors d’un territori), com per l’àmbit de la seva actuació o jurisdicció (que s’exerceix sobre les persones i els béns d’un territori, i sobre els fets que s’hi esdevenen). I els drets lingüístics personals es regulen políticament, és a dir, amb una dimensió col•lectiva. Tot plegat ve d’una confusió més o menys deliberada entre els drets lingüístics que podem considerar fonamentals i els drets lingüístics en general. Pel que fa als drets lingüístics fonamentals (per exemple el dret d’usar una llengua en públic o d’editar diaris o altres mitjans de comunicació en una determinada llengua, etc.), no n’hi ha cap, respecte de cap llengua, que estigui en discussió actualment en el cas català; sí que se’n van conculcar –a les persones de llengua catalana– durant la dictadura franquista, per exemple, i també abans. Quant a la resta de drets lingüístics, no són pas completament independents de qualsevol consideració sociopolítica, i, en primer lloc, de les consideracions que deriven del fet territorial, és a dir, d’allà on viu (del país en què viu) la persona subjecte dels drets.
La qüestió és, per exemple, si un ciutadà que vivia a Toledo i decideix anar-se’n a viure a Reus ha de mantenir en aquesta ciutat catalana exactament els mateixos drets i deures lingüístics que tenia a la ciutat castellana. Pels partidaris de l’espanyolisme lingüístic la resposta és molt senzilla: sí, ha de mantenir-hi els mateixos drets i deures sempre que ens referim només als drets d’aquest ciutadà respecte del castellà. I, a més, no ha de contraure cap nova obligació, cap deure, respecte del català: si a Toledo no en tenia cap, doncs a Reus tampoc, en cap circumstància. Ara, si un ciutadà de Reus se’n va a viure a Toledo, allà no hi manté ni hi ha de mantenir els mateixos drets respecte del català que tenia a Reus. Quant a les seves obligacions respecte del castellà..., no són noves, a Reus ja les tenia. I si algú demana “I per què, aquest tracte desigual?”, cap problema: l’espanyolisme lingüístic presenta un fet consumat, un fet legal, com si fos un argument i respon: “Home, això és perquè el castellà és la (única) llengua oficial de l’Estat.”
Novament ens trobem que l’espanyolisme lingüístic defensa un sistema radicalment desigualitari. Es tracta d’una concepció de tall colonial que cal posar en evidència.
7. Drets de les persones i drets col•lectius
L’espanyolisme lingüístic esmenta els drets col•lectius (referint-se als dels catalans) per negar-ne l’existència. Ara bé: que potser els partidaris d’aquest discurs no consideren els espanyols com un col•lectiu de ciutadans que, precisament en tant que espanyols tenen uns drets? Que potser no és l’expressió d’aquests drets el fet que els espanyols s’hagin dotat d’una constitució pròpia, diferent de la dels italians o dels danesos? Novament hi ha una asimetria radical, un tracte radicalment desigualitari: els drets col•lectius (que, com és natural, s’expressen políticament) del col•lectiu dels espanyols existeixen, d’això ni en parlen perquè ho donen com un fet sabut, com un fet consumat; en canvi, neguen l’existència de drets col•lectius de qualsevol mena (no només del dret col•lectiu a l’autodeterminació) al col•lectiu dels catalans, és a dir, que neguen que els catalans puguin ser, en tant que catalans, subjectes de cap dret. A partir d’aquí, aquest tracte radicalment desigualitari s’estén a tots els temes relacionats amb la llengua.
8. Sobre la retòrica de l’espanyolisme lingüístic
La retòrica dels partidaris d’aquest discurs té unes característiques que ja s’han convertit en llocs comuns de l’espanyolisme. Vegem-ne algunes.
8.1. La presentació de fets consumats o simples prejudicis com si fossin autèntics arguments
Presenten els fets consumats i el marc legal vigent (o més exactament, els aspectes del marc legal vigent que els convenen més) com si fossin autèntics arguments. En canvi, els aspectes del marc legal vigent que no els agraden o no els convenen, no els consideren com a arguments (per exemple, rebutgen que el català és la llengua pròpia de Catalunya, tot i que ho diu l’EAC de 1979 i el de 2006). De vegades fan el mateix amb simples prejudicis, com ja hem vist al punt 4.
8.2. Ús i abús del terme identitari
Diuen que no els interessa el “debat identitari”, però és allò de què més parlen. I en parlen sempre en un sol sentit, tenint cura de no referir-se explícitament a la identitat, la història, els símbols, etc. del nacionalisme espanyol i, encara menys, a la manera com la mateixa societat espanyola, i especialment els seus intel•lectuals, polítics i altres poders, s’hi relacionen. Expressions com ara passat mític, qüestions emocionals i simbòliques, postnacionalista, ideologies tancades o essencialistes, drets col•lectius (per negar que als catalans els en correspongui cap): tots aquests conceptes (ja tòpics de l’assimilacionisme espanyol) es refereixen sempre i només a la identitat, la història, els símbols, el nacionalisme, etc. catalans, no mai a cap altre.
Però és que, a més, anomenen temes “identitaris” no només els relacionats més o menys directament amb la llengua, la cultura, els símbols, la nacionalitat, etc., sinó que qualsevol demanda de major poder polític (finançament inclòs), de major capacitat de decisió política sobre qualsevol àmbit de competència, també la titllen d’”obsessió identitària”, “debat identitari”, etc. Per exemple, usen aquesta expressió per desacreditar tot el procés d’elaboració i el resultat final del nou Estatut. Com que donen a aquest terme connotacions negatives, cal posar de manifest aquesta trampa dialèctica. Si parlem de gestionar l’aeroport del Prat, o del finançament, això també és “identitari”?
8.3. Grans mots i mots imprecisos
Usen a tort i a dret grans mots (ja n’hem vist alguns al punt 4: pensament racionalista, llibertat, igualtat, drets del ciutadans, etc.) i d’altres paraules (com ara bilingüisme, bilingüe, castellanoparlant) en un sentit tan general i vague que no se sap què signifiquen. El que cal és fer-los explicar com s’han de concretar aquests principis o aquests conceptes en la pràctica, perquè és la manera de posar de manifest fins a quin punt el seu discurs és basa precisament en la desigualtat com a sistema; cal, però, no confondre això amb discutir sobre anècdotes (veg. 8.5). El cas de bilingüisme, bilingüe, potser les paraules més recurrents del discurs espanyolista, mereix un esment especial. Al quart paràgraf (Ambigüitat enganyosa) del punt 10 en tornarem a parlar. De moment, cal recordar que aquest concepte tan imprecís no apareix ni a la CE ni a l’EAC.
8.4. Paraules “lletges”
Fan servir paraules “lletges” o “antipàtiques” per denigrar l’actuació política o els punts de vista de la majoria democràtica del país. Són paraules i expressions que apareixen pertot arreu en els seus textos i que constitueixen una lletania d’improperis que ens és força familiar. Heus-ne ací una mostra no exhaustiva: obligatori, excloent, essencialista, insolidari, tancat, reaccionari, discriminatori, nociu, etc.; imposició, sancions, obsessió identitària, vulneració dels drets, agressió sistemàtica al bilingüisme, allò que ens separa, excessos dels nacionalistes, obsessió malaltissa per un passat mític, símbols estèrils, enfrontaments identitaris, suposats drets col•lectius, imaginàries nacions culturals, imaginàries qüestions emocionals, simbòliques i identitàries, maniqueisme nacionalista, etc. N’hi ha més: perpetrar abusos, violentar la llibertat lingüística dels ciutadans, privar de la riquesa del bilingüisme, crear problemes allà on no n’hi ha,... Algunes de les expressions que usen fan un tuf clarament etnicista, com ara lesionar els drets dels castellanoparlants, marginació del castellà i els castellanoparlants, perversa distinció entre bons i mals catalans, etc.
No cal dir que totes aquestes desqualificacions de la voluntat majoritària i democràticament expressada de tot un poble no ens han de fer ni fred ni calor: són, senzillament, falses. En sentir-les n’hi ha prou de tenir en compte tot el que ja hem vist en els punts anteriors: qui en són els autors, què és el que pretenen, quanta feblesa i incongruència, i quant prejudici colonial, hi ha en els seus “arguments”. I això sí, mantenir-nos, com sempre, crítics i exigents envers la qualitat democràtica del nostre discurs i de la nostra pràctica.
8.5. L’anècdota ful
De vegades, en suport de les seves tesis, addueixen anècdotes o casos concrets (sovint falsos o falsejats) com si mostressin categories generals. Convé evitar de caure en el parany de discutir anècdotes, perquè (a part que sovint no són reals) no són representatives de res i ens impedeixen anar al fons de les enormes contradiccions del seu discurs.
8.6. Confusió entre l’àmbit privat i l’àmbit socioeconòmic
Confonen deliberadament l’àmbit pròpiament privat (en el sentit de “particular” o propi de la vida privada de cadascú) amb l’àmbit socioeconòmic (que correspon al món de les relacions de l’empresa privada amb els seus clients i usuaris), com si fossin una única i mateixa cosa. Un cop creada aquesta confusió, el principi que en l’”activitat privada” les instàncies oficials no han de “violentar” la llibertat lingüística dels ciutadans (qui no el subscriuria per a la vida privada de les persones?) l’estenen a tota l’activitat en què actua una empresa privada..., és a dir, a la immensa majoria de l’activitat socioeconòmica. D’aquesta manera, tots els ciutadans, en tant que clients i usuaris de les empreses “privades”, deixarien de tenir cap mena de dret de ser atesos en la llengua pròpia i oficial del país, i, per tant, les empreses que venen productes o ofereixen serveis deixarien de tenir cap mena d’obligació lingüística envers aquesta llengua, és a dir, envers els seus clients i usuaris de llengua catalana.
