L’abril de 1977 Rodolfo Martín Villa, aleshores ministre d’Adolfo Suárez, i antic governador civil de Barcelona i “jefe provincial del Movimiento”, ordenà la destrucció de tota la documentació dels arxius de les organitzacions locals i provincials d’aquell “Movimiento”. Salvador Sánchez-Terán, que llavors era el governador civil de Barcelona, va complir l’ordre, tal com explica al seu llibre De Franco a la Generalitat (Barcelona, ed. Planeta, 1988, pàg. 260-261). També desaparegué tota la documentació corresponent als anys quaranta del segle passat de l’arxiu del Govern Civil de Barcelona.

Mes de dos-cents cinquanta anys abans, arran del decret de Nova Planta (1716) i la consegüent supressió de les institucions catalanes, el Consejo de Castilla va substituir els veguers catalans per militars castellans en onze dels dotze corregiments de nova creació. Entre les instruccions secretes que el Consejo va fer el maig de 1716 per als dotze corregidores de Catalunya n’hi havia una de prou coneguda que deia: “Sexto. Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.”

Dos segles diferents, dos règims diferents, però un mateix fil conductor. Vet aquí com les elits polítiques i gran part de les elits intel•lectuals espanyoles han estat sempre conscients que, a més de vèncer, calia convèncer de la naturalitat de la liquidació del català; és a dir, que per a consumar i legitimar el seu projecte d’esborrar del mapa tota una població com a grup humà diferenciat –políticament, lingüísticament, culturalment: nacionalment–  hi havien d’esmerçar –a més de la força i la violència– l’astúcia, l’ocultació, la reinvenció o la negació de la història.

Després del franquisme, passats uns quants anys de prudència relativa, probablement tenyida de vergonya per tot el que havia passat, el nacionalisme espanyol s’ha refet i ha refet el discurs sobre els fets històrics relacionats amb la qüestió lingüística. Del silenci avergonyit de la Transició ha passat a fer, a partir dels anys 90, el discurs que hem anomenat negacionisme i que volem posar en evidència en aquest Butlletí. El seu missatge s’ha difós des d’algunes càtedres universitàries i ha disposat de destacades tribunes en diaris com La Razón, ABC, El Mundo i El País, i també en cadenes radiofòniques com la COPE o en espais de les televisions públiques i privades espanyoles, fins al punt que ha arribat a ser assumit per les més altes institucions de l’Estat... És un discurs que té antecedents il•lustres, com Unamuno, Salvador de Madariaga o Sánchez Albornoz, entre molts altres. Una mostra prou clara de la qualitat i l’extensió que, malauradament, té aquest discurs la trobem en els discursos parlamentaris i els articles a la premsa generats l’any 1931 contra l’Estatut d’autonomia de Catalunya de l’època republicana.

En la forma actual, el negacionisme consisteix en una barreja de silenci o oblit deliberat, relativització, minimització, confusionisme i fins i tot negació frontal de la persecució de la llengua catalana i del seu caràcter polític. La relectura de la història que en resulta es proposa anar difonent la idea que la situació tan precària en què es troba la llengua catalana en aquest canvi de segle s’ha d’atribuir a unes “raons” històriques gairebé “naturals”, com el comerç, l’obertura al món, l’atracció del castellà literari..., que vindrien de molt lluny, com més lluny millor, del segle XV i tot, si convé. Enfront d’aquesta mena de “llei natural”, les lleis de debò, les lleis de l’Estat castellanoespanyol que imposen el castellà i ignoren el català (i quan no poden ignorar-lo el prohibeixen i el persegueixen) serien una qüestió gairebé sense importància ni repercussió en l’ineluctable curs de la història.

Una de les formes que pren el negacionisme és l’ocultació del fet que la persecució ha tingut lloc principalment per vies indirectes o no explícites. El negacionisme no vol veure persecució si en els ordenaments legals no hi ha un esment explícit de la llengua catalana. Així defuig tant com pot l’arrel política de la qüestió: per exemple, anomena “sistema innovador” (González Ollé, 1993, dins La lengua española hoy) el règim borbònic que s’imposa al país amb la Nova Planta a principis del segle XVIII, després de la supressió manu militari de les institucions valencianes, catalanes i de les Illes Balears, i assegura que el nou règim amb prou feines esmenta la llengua catalana fins bastant més endavant; però passa per alt que les institucions suprimides per la força eren el “medi” o l’”ecosistema” administratiu o “oficial” en què la llengua catalana vivia una vida normal pel que fa als usos institucionals, amb possibilitats normals de projecció cap al futur en aquest àmbit.

Una altra de les formes que pren és la relativització o minimització d’aquesta persecució (de la importància, de la magnitud, dels efectes, etc.). De vegades la minimització s'obté per mitjà de comparacions tramposes o delirants. La famosa portada del diari ABC del dia 12-9-1993 (“Igual que Franco pero al revés”, amb una foto a tota pàgina del president Pujol) en seria un exemple prou conegut: es tracta d'igualar –d'aigualir– la persecució franquista (que té lloc en un context de brutal repressió feixista, amb desenes de milers d'afusellats i d'exiliats, amb centenars de milers de represaliats, etc.) amb una presumpta “persecució del castellà a Catalunya” (en un context que tothom reconeix com a democràtic). Així es minimitza l'intent franquista de genocidi cultural i lingüístic.

El negacionisme, en fi, en el seu afany de negar la imposició del castellà, afirma que aquesta llengua s'ha parlat “des de sempre”, o “des del segle XV” a Catalunya, és a dir, abans dels decrets de Nova Planta (1716). D'aquesta manera confon deliberadament l'ús que certes elits fan del castellà com una segona llengua, útil o de prestigi per a certs usos (comercials, literaris), amb l'abandonament definitiu del català per part d'aquestes mateixes elits i fins i tot de tot un poble.

Pel que fa als darrers vint-i-cinc anys, l'actitud negacionista es manifesta donant per sobreentès que la discriminació legal i la persecució política contra el català ja han cessat, de manera que ara ja no hi ha cap mena de conflicte. Però, com ja sabem i veurem amb detall en un dels articles d'aquest Butlletí, això no és cert.

El negacionisme, a desgrat de promeses de pluralitat, rebrota tossudament una i altra vegada. Us convidem, doncs, a observar críticament el seu discurs, ple d'ombres, oblits, mitges veritats i mentides senceres, perquè només el podrem superar des de l'anàlisi i el coneixement.